EN BUSCA DEL EQUILIBRIO

¡Oh! poderoso Nabú protector de la sabiduría, que resuelve los conflictos. Ayúdanos a elegir el buen camino, aquel que nos ayudara a florecer en la vida, aquel que nos liberara del caos eterno.

Nabú, dios de la sabiduría (Mesopotamia)

Dividido en dos triadas el panteón se encuentra, estos dos bandos que piensan diferente y ninguno se decide por el buen camino. Anu dios del cielo; Ea dios del mar; Enil dios de la tierra piensan que la espina que causa este caos inmenso es la injusticia. En cambio Shamash dios del sol; Isthar diosa del amor; Sin dios de la luna, creen que esta espina es la falta de amor, la falta de felicidad y la falta de sentimientos.

Los mortales podrían disfrutar de estas cualidades, transformando el caos en la paz, el odio en la amistad, hablar de la angustia que sienten al perder  a un hijo.

Uniendo los beneficios de todos los dioses se podrá crear un mundo recto, justo y lleno de sentimientos.

Isi. C

 

 

 

EL MOMENTO EN EL QUE TODO APARECIÓ

Durante millones de años en la penumbra del vacío Universo vivían unos grandes, poderosos indestructibles seres llamados dioses. Estos eran la bella diosa Ishtar se encargaba de la fertilidad y el amor, el inmortal shamaash dios del sol, Ea diosa de los azules mares, Anu dios del cielo y el firmamento y el insuperable dios Marduk. Aunque fueran 5 se  sentían algo solos ya que  no tenían a nadie que cumpliera sus favores ni que admirara su inalcanzable poder.

Una mañana, en la que las estrellas iluminaban los ojos de todo aquel que las miraba, a Marduk se le ocurrió crear un planeta en el que viviría la raza con la que él deseaba vivir. Entonces la diosa de la fertilidad Ishtar se arrancó un lacio y brillante mechón de su hermosa cabellera pensando que con él podría crear el planeta que Marduk deseaba, pero el que ella creó y al que llamó “Venus el celeste”, tenía un defecto; que en él no podía haber vida y sin ella no se podría crear al ser que ellos deseaban.

Por otra parte, fue el turno de la deslumbrante diosa Ea, ello lo que hizo fue coger una de las relucientes sortijas que llevaba en una de sus suaves manos y con ella creó otro planeta al que llamó “Urano” pero este tenía el mismo problema que el planeta creado anteriormente. Pensaban que en este no podría haber vida porque era gaseosa, por ello cogieron una roca y con ella crearon al planeta al que llamaron “Marte el abrasador” pero este tenía el mismo defecto que Venus y Urano. Además de estos tres planetas se llamaron Júpiter, Neptuno, Mercurio y Saturno.

Una noche en la que la aurora boreal dominaba el  firmamento todos los dioses se dieron por vencidos, pero en ese mismo instante Shamaash pensó que su error al hacer el paneta con el ser que deseaban había sido que en ningún momento habían construido un astro que diera luz y calor a este planeta, y por ello él creó a la estrella deslumbrante que hoy conocemos como el Sol. A partir de aquí Marduk cogió una lágrima del ojo de la diosa Isthar y con ella creó un planeta de un tamaño parecido el de Venus. Finalmente cuando ya tuvieron éste construido Marduk cogió una gota de sangre y con ella creó los primeros seres vivos, un hombre y una mujer, la raza que ellos eligieron, ambos seres humanos.

A partir de aquí s creó la Tierra, la raza de los seres vivos y el sistema Solar

Blanca B.

II Premi Narrativa curta de 12 a 15 anys al XXXI Certamen Literari Cristòfor Aguado i Medina.

LA CREACIÓ DE L’ARC DE SANT MARTÍ

En temps antic, quan els déus i les deesses governaven als mortals, Zeus regnava davant de totes les divinitat. Tenia diversos objectius a la seua vida, entre ells tindre descendents de totes les espècies de criatures que existien, nimfes, déus, mortals…

En una de les seues aventures, va tindre set filles amb la titànide Tetis. Aquestes joves eren l’encarnació dels colors i cadascuna d’elles tenia una personalitat característica que la diferenciava de les seues germanes. Per exemple, la primera de les filles, anomenada Roja, va nàixer quan la seua mare, Tetis, estava enfadada. Per aquest motiu, ella es comportava amb eixe caràcter. La segona filla, però, a la qual van anomenar Groga, va nàixer quan la tirànide estava desbordada d’alegria, per això sempre era contenta. I així va passar am la resta de filles. Cadascuna d’elles tenia un color i un caràcter representatiu.

Però, Tetis, després de tindre a les set filles i sense esperar cap altre naixement fruit de les relacions amb Zeus, va donar a llum un fill. El nen era molt bonic i els seus pares estaven segurs que totes les dones el voldrien com a espòs. Emperò, allò que no sabien era que aquest xicot es tornaria malvat i roí, si alguna vegada observava l’obscuritat. Aquesta seria la seua perdició.

Uns dies després d’aquest naixement, Zeus i Tetis van celebrar una gran festa on van invitar a tots els déus i deesses. A totes menys a Hera, perquè no s’assabentara de la infidelitat del seu marit, Zeus. En la festa, una vella nimfa va advertir als recents pares d’allò que li passaria al seu fill si aquest guaitava alguna vegada l’obscuritat. Per aquest motiu, Zeus i Tetis mai deixaven que Negre, anomenat així pels seus foscos cabells, s’apropara a un lloc obscur, no apagaven els llums que se n’anava al llit ni tampoc el deixaven tancar els ulls.

Deixant de banda les precaucions que els pares posaven al seu únic fill baró, els germans van créixer feliços i alegres a una casa de camp, lluny de l’Olimp. Així, Hera mai els trobaria. Zeus els visitava una vegada al mes, ja que devia ser present tot el temps a l’Olimp.

Quan es van fer adults, les set filles s’encarregaven de visitar els mortals i canviar les seues emocions. Si aquests estaven tristos, la germana amb caràcter alegre, els posava contents. Pel contrari, si estaven lluitant en mig d’una guerra, la filla enutjada, els enfurismava  i així combatien millor. Si un important matemàtic necessitava ajuda per resoldre un problema, la jove amb la ment astuta li donava intel·ligència.

A més, totes set eren encarregades d’establir la personalitat i el caràcter dels nounats. I per això els van començar a cridar les set muses de les emocions.

En canvi, Negre es va convertir en el xiquet més volgut per de dones del poble. Sempre anava acompanyat d’un servent que evitava que el jove s’apropara a qualsevol lloc obscur.

Tot va seguir així fins un dia que Hera va començar a sospitar de la infidelitat del seu marit. Per aquest motiu, va manar un àliga que seguira Zeus en un dels seus viatges de visita a Tetis. Així va ser que va descobrir el seu secret.

Enutjada, Hera va decidir venjar-se del seu espòs i, quan va descobrir que el fill d’aquest no podia veure l’obscuritat, va agafar unes polses adormidores i se n’anà cap a la casa de camp.

Una vegada allí, Hera va adormir el servent de Negre i es va transformar en ell. Després, quan el xiquet i ella feien el passeig de totes les vesprades, Hera va dir:

─Negre, vols que t’ensenye el lloc més meravellós que mai has vist?

─D’acord, per què no? ─va respondre Negre.

I els dos es van anar a una pradera, per veure com queia la nit.

Quan començà a fer-se de nit, les seues germanes, preocupades, sabien que si Negre veia l’obscuritat es faria malvat. Així que van anar corrents cap a la pradera on Hera i el jove es trobaven.

Just quan l’últim raig de llum estava per desaparèixer, van trobar-los. Les set muses es van ajuntar, formant així un arc de set colors: roig, groc, taronja, blanc, verd, violeta i anyil, perquè el cel estiguera il·luminat.

Aleshores, Hera, enfadada perquè el seu pla no havia eixit com ella volia, va condemnar les muses a transformar-se en rajos de Sol, mentre que a Negre el castigà convertint-lo en obscures i fosques tempestes.

Només quan es dóna la coincidència que apareix el Sol en mig d’una tempesta, els huit germans es poden veure i les set muses tenen el privilegi de separar-se una altra vegada i així formar l’Arc de Sant Martí.

Diego A., 1r ESO.

LOS TRABAJOS DE HÉRCULES

FICHA TÉCNICA

Título: Los trabajos de Hércules

Autor: Hesíodo

Editorial: Gredos

Año de edición: 2016

Número de páginas: 125

 

HESÍODO

Hesíodo nació en Beocio en el siglo VIII a.C. en Grecia. No se sabe mucho de su vida aunque parece que se enemistó con su hermano y se dedicó a la agricultura y a la ganadería.

Muchas de las obras que durante la Antigüedad se le atribuían, como los poemas sobre arte adivinatorio  La ornitomancia, Los versos mánticos y Las explicaciones de los prodigios, no son realmente suyas. Lo que parece probado con seguridad es que fue el autor de Los trabajos y los días, de la Teogonía, que explica el origen del universo y la genealogía de los dioses, y de los cincuenta y cuatro primeros versos del Escudo de Heracles.

RESUMEN

Alcides era un guerrero y rey de la ciudad griega Tebas. Nació de la hija del rey de Micenas, Alcmena, y del dios supremo Zeus, cuando la divinidad se hizo pasar por el marido de la princesa.

En la edad adulta de Alcides, ganó muchas guerras pero ninguna fue igual que la victoria en Orcómeno. Después de aquel triunfo, el rey de Tebas se creía invencible, y fue entonces cuando la esposa de Zeus, Hera, diosa de la fertilidad, decidió vengarse por la infidelidad de su marido. Enfadada, hechizó e hipnotizó a Alcides, haciendo de matase a sus hijos y a su mujer. Cuando el encantamiento pasó, Alcides huyó a Tebas, para pedir consejo a los dioses, en el templo de Delfos.

Allí, Euristeo, representante de Apolo, ofreció a Alcides la inmortalidad a cambio de que realizara 12 trabajos inhumanos. Desde ese momento, se hizo llamar Hércules.

OPINIÓN PERSONAL

Este libro me ha parecido muy interesante y me ha gustado mucho ya que es entretenido conocer los antiguos mitos griegos. Además, me ha gustado cómo Hércules sabía resolver todos los problemas a los que se enfrentaba.

RECOMENDACIÓN

Recomiendo este libro a las personas que les guste la aventura y la mitología.

Diego A., alumno 1º ESO

 

ANNA LEE FISHER

My name is Anna Lee Fisher and I was born on the 24^th of August 1949, in New York, but I grew up in San Pedro. There, I was educated at the High School of San Pedro and I studied crystallography of X-Ray of metallocarbonanes at the University of California, where I obtained my doctor in medicine’s title at 1976.

When I was 28 years old, I went to Harbor General Hospital and, later, I specialized myself on emergencies medicine, and I worked on hospitals of Los Ángeles.

At the same age, I was married with William Frederik Fisher (an Astronaut) and I had two daughters with him, called Kristin Anne (1983) and Kara Lynne (1989). Later, on the 20^th century I was divorced.

On 1978, I was selected like a candidate to astronaut and, a year later, I completed my entrainment doing possible to be selected for the assignation of missions like a specialist of space’s mission.

Passed some years, on 1984, the NASA selected me to take part of the mission 51-A aboard of the space shuttle “discovery”, which had like objective recover two broken satellites of the space. With that mission I turned myself on the first woman that flied to the space having sons or daughters.

I was assigned too to the Operations Planning Branch to work in the support of the International Space Station and I worked as the Branch Chief. From 1997 to 1998 and later I became the Deputy for operations during one year.

Nowadays, I work for the Capsule Communicator and Exploration branches of NASA as a CAPCOM, a person who communicates directly with the crew of a manned space flight, and on the Orion’s project, and I am too the oldest astronaut in active.

                                                                                                                                                 Alicia C.

6th grade pupil

NOCHE DE JENGIBRE

Había una vez un planeta que estaba habitado por verduras. El planeta era un lugar muy pacífico donde todo el mundo estaba tranquilo, todo era perfecto. Hasta que… ¡HUBO UNA INVASIÓN DE JENGIBRE!

¡Un planeta entero de dulces había decidido atacar a ese planeta pacífico! Enseguida el planeta de las verduras empezó a prepararse para la defensa.

Pusieron muros de calabazas para retener a los enemigos, encima de algunos edificios pusieron cañones pepino y tampoco dudaron en llamar a los superhéroes del planeta:

 

-Capitán Banana

-Doctor alcachofa

-Pepino artillero

 

Aquellos héroes eran la esperanza de aquella sana ciudad.

Aun así el general enemigo, el Turrón duro saboreaba el dulzor de la victoria, en cambio las verduras temían la caída de la ciudad.

Los dulces se aproximaron con sus ovnis pizza, las verduras prepararon los enormes cañones:

-¡Por la ciudad!- grito el pepino artillero disparando sus proyectiles pepino derribando ovnis en el acto. Los ovnis dispararon peperoni contra los muros de calabazas, aprovechando los jengibres subieron por los peperonis, pero el Capitán Banana les esperaba:

-¡Tomad malhechores!- mientras lanzaba el banarang.

El banarang decapitó a 10 soldados de jengibre en el acto. Pero no fue suficiente, venían oleadas y oleadas de enemigos. De repente, un avión de maíz surcó el cielo y soltó un par de bombas cebolla. De ese avión saltó el Doctor Alcachofa que cayó en una oleada de soldados jengibre aplastando a unos cuantos. La batalla fue intensa, pero al final los tres héroes lograron batir al enemigo.

El General Turrón duro, dolido por la derrota de sus tropas, buscó a su mejor espía, el espía Mazapán Zanahorio 124 AZ 43 para infiltrarlo en la ciudad y buscar sus puntos débiles.

-Agente Mazapán Zanahorio 124 AZ 43 – dijo el General – Vas a tener que infiltrarte en la ciudad de las verduras y buscar sus puntos débiles, dirás que eres un extranjero de una ciudad lejana y que te llamas Zanahorio.

-Vale, mi capitán – dijo Zanahorio.

Al día siguiente Zanahorio ya estaba entre las casas de la ciudad buscando los puntos débiles, moviéndose sigilosamente por los callejones oscuros hasta llegar a una zona de muros de calabaza:

-A girar- dijo la zanahoria espía, comenzó a girar a la velocidad de un torbellino agujereando la muralla de calabaza. Hizo un agujero en la muralla para que al siguiente ataque además de escalar por los peperonis los soldados jengibre pasaran por el pequeño agujero inadvertido.

Después de hacer el agujero, el agente Zanahorio salió de la ciudad. A la mañana siguiente las tropas del General Turrón duro ya estaban otra vez frente a la gran muralla calabaza. Las verduras estaban confiadas, pensaban que iban a volver a derrotar a las tropas del Turrón duro pero lo que no sabían era que esta vez la muralla estaba agujereada.

El General Turrón duro dijo:

-¡Al ataque!-

De repente todas las tropas, los ovnis pizza y los soldados jengibre atacaron la muralla. Los ovnis pizza dispararon los peperonis contra la muralla y los soldados jengibre escalaron la muralla a través de las lonchas.

Los 3 héroes estaban aniquilando a los soldados que intentaban subir por los peperonis, pero de repente una gran masa de soldados jengibre atravesó la muralla de la ciudad pasando por el agujero. En la ciudad, las verduras se combatían contra los soldados jengibre pero ellos poco a poco iban ganando mucho terreno. A cualquier verdura que cogían se la comían.

El General Turrón duro, aprovechando la gran conquista, decidió ayudar a sus tropas.

Llegó a la muralla y vio que el Capitán Banana estaba entretenido y decidió escalar, agarrarlo, aplastar su piel y que saliera volando. El Capitán Banana salió disparado por los aires y cuando calló, por desgracia del General, su cuerpo cayó encima de ella y lo aplastó, causándole la muerte.

Los dos bandos pararon la guerra debido a que no tenían capitanes y en honor de esas dos heroicas figuras crearon un fantástico postre llamado BANANA SPLIT.

INGREDIENTES:

• Plátano cortado.
• Bolas de helado (vainilla, chocolate, fresa).
• Sirope de fresa y chocolate.
• Jarabe de caramelo.
• Cremas batidas.
• Nueces
• 1 Cereza para decorar.

PREPARACIÓN:

En un recipiente alargado se ponen dos rodajas de plátano una cada lado.

En medio del plátano se pone una bola de helado de fresa, una de vainilla y una de chocolate.

Sobre cada bola se pone un tipo de sirope.

Se pone crema batida encima de las bolas de helado y se espolvorea con nueces.

Se decora con una cereza en el centro.

¿EL FIN?

 

Jacobo L., Adrián S., y Jorge M.,

Alumnos de 6º de primaria

 

L’Aneguet Lleig

QUADRE I

ACTE I

Escena I                                                                                                                            

(S’obri el teló i es pot veure un cartró de color blau simulant un estany. Amagada entre l’herba està la Sra. Ànega amb set ous; sis menuts i un gran).

 

Sra. Ànega: (En veu molt alta). Veniu amigues meues! Els ous estan a punt de descloure’s!

 

Escena II                                                                                                                           

(Les amigues de la Sra. Ànega pugen corrent a l’escenari).

 

Amigues: (A l’uníson) Ah!! Quina emoció! Seran nens, seran nenes…dona igual, seran preciosos (allargant la síl·laba –sio-).

Sra. Ànega: (Enfadada) Tshhh, podeu deixar de cridar?

Amigues: (Posant-se la mà a la boca i dirigint-se al públic) Ups!

 

(Els ous petits ixen rodant de l’escenari com si estigueren trencant-se (tots excepte un). Els espenta la Sra. Ànega amb el seu bec. Com si els portés a un lloc més segur).

 

Amiga 1: S’han marxat…

Amiga 2: No tornaran…

Amiga 3: No sigues babaua…

Amiga 4: (Sospira i crida) Calleu-vos.

 

(Comencen a discutir les tres amigues i no se’ls entén res)

 

Sra. Ànega: Tshhh, ja venen, ja estan ací… (baixant el to de veu).

 

Escena III                                                                                                                          

(Mentre la Sra. Ànega diu aquestes paraules pugen a l’escenari per la part lateral tres ànecs i tres ànegues nounats. Són germans).

 

Sra. Ànega: (Obri les ales plorant) Crec que sou el ànecs més bonics que he vist mai. (Els ànecs abracen a la seua mare i ella tanca les ales).

Amiga 1: Són preciosos…

Amiga 2: Clar que ho són. Sempre ho són! (amb aires de gelosia)

Amiga 3: No us esteu oblidant d’una cosa?

 

(Les 4 amigues neguen amb el cap)

 

Amiga 3: Però mira que sou…Falta un ànec per eixir de l’ou!

Amigues: (Molt preocupades) És cert!

Amiga 4: Jo m’havia donat compte però no volia dir-ho (creuant els braços).

 

(S’escolta el so d’un rellotge de fons que acaba quan les amigues reprenen la conversa).

 

Amiga 2: (Amb veu cansada) Portem dues hores esperant però l’ou no s’obri…

 

(L’ou per fi roda per l’escenari fins desaparèixer d’escena).

 

Amiga 1: (Saltant d’alegria i aplaudint de l’emoció) Per fi, l’ou que faltava!

 

(L’Ànega i les amigues ixen corrent d’escena).

 

ACTE II

Escena I                                                                                                                            

(Es poden veure al centre de l’escenari l’ànega i les amigues fent el cercle al voltant de l’últim aneguet nascut. La resta són al niu molt juntets, fent com si piularen. Sona una música estrepitosa i s’aparten de l’aneguet sorpreses).

 

Amiga 3: (Posant-se la mà al cap) Em vaig a desmaiar… (Cau sobre l’amiga 4 que l’agafa entre les seues ales).

Sra. Ànega: (Amb veu de preocupació. Es dirigeix al públic. La resta d’actors queden quiets com si el temps es parés). Mare meua! No puc dir-los que aquest aneguet és el meu fill, oi que no?

 

(L’escena torna a estar en moviment i ara l’ànega es dirigeix a les seues amigues).

 

Sra. Ànega: Ei! No us poseu així; aquest no és fill meu.(La Sra. Ànega aparta la resta d’ànecs de l’aneguet lleig)

Amiga 4: (Estranyada) Però…si hem vist que tu estaves covant eixe ou!

Sra. Ànega: (Indignada) No, no. Això no és veritat.

Amiga 1: Però si…

Sra. Ànega: Que no i no.

Amiga 1: (Aixeca les mans fins les seues espatlles) Val, d’acord,…

Aneguet lleig: (Obri molt els ulls i posa cara de tristesa mirant la Sra. Ànega).

Germà ànec 1: No poses eixa cara de llàstima.

Germana ànega 2: No veus que la mare no et vol fer cas.

Germà ànec 3: Sols li agraden els ànecs bonics.

 

(Tots els germans comencen a riure. En eixe moment, l’Aneguet lleig surt corrent i plorant de l’escenari).

 

Baixa el teló

QUADRE 2

ACTE 1

Escena 1                                                                                                                           

(El nou escenari està compost per elements que recorden a les profunditats d’un bosc. Allà hi ha una casa de pedra molt vella.)

 

Aneguet lleig: (Enfadat) Per què jo? Per què he de ser l’ànec més lleig dels set germans. (Pega un colp en terra amb les potes. Plora).

 

Escena 2                                                                                                                           

(Una velleta surt a escena)

 

Velleta: Oh, què et passa petit aneguet? Estàs famolenc? Et portaré a casa meva, allà soparem… (Mentre diu aquelles paraules el semblant de la seua cara canvia tornant-se sinistre. La velleta s’emporta l’aneguet).

Ja gairebé hem arribat a la meua granja…i quan arribem et menjaré! Ja ja ja Eres un ànec i no entens res del que dic veritat? HE DIT QUE ET MENJARÉ!

Aneguet: (Dirigint-se al públic i parant l’escena). He escoltat bé? (tremolant) Ha dit que em vol menjar?

(L’ànec comença a aletejar i aconsegueix escapar de la velleta).

Això per voler menjar-me i per insinuar que sóc tan ximple com per no entendre’t (satisfet).

 

(L’Aneguet lleig surt per una banda de l’escenari i la velleta per l’altra com si el busqués).

 

Baixa el teló

 

QUADRE 3

ACTE 1

Escena 1                                                                                                                           

(S’obri el teló i es veu altra vegada l’estany de l’inici de l’obra. Ara està ple de cignes que mouen les seues ales de manera majestuosa. A l’altra banda de l’estany està l’Aneguet lleig. Les seues plomes han canviat de color i es veu gran i imponent).

 

Aneguet lleig: (S’aixeca) Quina gana tinc…porte sense llar set mesos i només he menjat bestioles. (Mira cap a un costat i assenyala amb l’ala). Però, però, si són cignes! Vaig a preguntar-los si puc banyar-me amb ells.

(S’apropa nerviós) Ho-ho-la, sóc l’Aneguet lleig, però vosaltres podeu anomenar-me Aneguet sense més. Puc banyar-me…

Cigne 1: Wow, wow, wow, wow, para un moment. Com que ànec? Com que lleig?

Cigne femella 2: Si tu ets un cigne preciós (amb veu vergonyosa).

Aneguet lleig: Jo cigne? Ja m’agradaria…

Cigne 1: Es veritat! (Creua els braços)

Aneguet lleig: Jo no sóc un cigne. (Xuta una pedra amb la pota).

Cigne femella 2: Mira’t a l’estany. Ets com nosaltres.

(L’Aneguet, que mai no s’havia mirat a l’estany començà a donar salts d’alegria) Si no ho veig, no ho crec (es tocava la cara amb admiració). Ja no sóc lleig! Ja no sóc lleig!

Cigne 1: Vinga anem! Et va a encantar viure amb nosaltres. De vegades fem concursos d’ales i de becs, per vore qui el té més original.

 

(Content l’aneguet va darrere d’ells. Els tres cignes surten de l’escenari).

 

Baixa el teló. L’espectacle ha acabat.

 

S’obri el teló i els actors saluden el públic.

Rocío Macho-Quevedo. Alumna 6è de primària.